Any 2007: IV Itinerari Literari

Dia 11

Fa bonic de veure el grau d'internacionalisme d'alguns partits nacionalistes quan manifesten l'anacronisme d'una independència que va contra corrent de les tendències actuals a una unitat europea, si no universal. I no és pas menys curiós de veure el grau de nacionalisme d'altres partits que, bo i predicar tradicionalment l'internacionalisme, sempre estan ben disposats a fer que perduri el seu país. No cal ni dir-ho: els primers són catalans, mentre els segons són espanyols.

Manuel de Pedrolo.

El codi

Reivindique un altre codi:
un codi distint al de la paraula,
un idioma no verbal,
un llenguatge impossible de condemnar en la memòria,
un discurs que desmentesca juraments,
una parla muda
sense llibre de reclamacions ni llista de tarifes,
un fluid permanent de missatges ambigus,
l'expressió d'allò que no pot expressar-se.

Miren Aguar Meabe (traducció de Maria Josep Escrivà Vidal)

Notes de tedi 2

Si et demane una carícia, recorda l'heura.
La set la sorprèn mentre s'enfila.
La troba dreta fins en la carència pitjor,
adherida al mur conegut.

Jo faig igual aferrada al teu contacte,
atenta, dèbil heura confosa,
incapaç de saber
si tinc set de beure l'aigua teua
o set d'ofegar-me sense el te alè.

Miren Aguar Meabe (traducció de Maria Josep Escrivà Vidal)

Quan el mal ve d'Espanya. El País Valencià més enllà dels tòpics.

Vist amb perpsectiva, allò normal seria que el País Valencià com a tal hagués desaparegut ja fa temps de la història, i que ara fos només una particularitat regional espanyola sense més trets diferenciadors. I si les conseqüències de la derrota d'Almansa no hagueren estat suficients per a aconseguir-ho, caldria recordar els efectes que va tenir ací l'anomenada <>, el triomf del franquisme i la posterior repressió de la dictadura. Tanmateix, això no només no ha estat així, sinó que avui, tres segles després, podem fins i tot afirmar, com més endavant veurem: ans al contrari.

Toni Gisbert

Pàtria o mort! Vencerem

La lluita dels pobles per la seva sobirania i la seva independència és la lluita per la pau.
Considerem la pau com un objectiu fonamental de la humanitat. Lluitem per ella seguint el camí de la sobirania nacional, de l'alliberament contra els explotadors i els imperialistes. Oposant-nos a l'explotació imperialista, lluitem per la pau.
Nosaltres odiem la guerra. Són els imperialistes que la imposen a la humanitat. I seran tant més perillosos com més forts es sentin. És per això que cada poble que lluita per la seva sobirania i la seva independència defensa la pau.

Fidel Castro

Jo no sòc espanyol. Victor Alexandre

[...]El castellà i l'anglés són dos idomes que parlo i que m'encante. Sóc trilingüe, per tant? No, és clar que no. Tinc la sort de parlar castellà per raons òbvies i anglès perquè vaig anar un any a estudiar a Etats Units, però això no em converteix ni en bilingüen ni en trilingüe. De llengua pròpia només en tinc una, el catlà, tan pròpia com pugui ser-ho el castellà per a un castellanoparlant del barri de la Guineueta. I és que, per moltes llegues que parlis, de teva només n'hi ha una, aquella amb què la teva mare et parlava de petit. Per això dic que en el moment en què ens autoadmetem bilingües -eina que els polítics utilitzen per guanyar el màxim de vots possibles- ens autoadmetem binacionals. No ens adonem que un país no pot ser mai binacional sense deixar de ser país, peruqè la nocionalitt oficialmetn reconeuda es menja la subordinada. Mentre el català no sigui una llenuga imprecindible per viure i desenvolupar-se a Catalunya, i els espanyols no entenguin que els drets d'aquesta llengua han de ser els mateixos que els del castellà a Espanya, no podrem parlar de normalització.

Joel Joan

Sagitari

Això de la "cultura popular" és, en teoria i en la pràctica, un embolic molt gros. Sempre he trobat que és una fórmula confussionaria. Alguna vegada -mea culpa!- induït per la lectura de Gramsci, també jo he parlat d'una possible "cultura nacional-popular", però em sembla que divagava. Només hi ha una "cultura": la que la gent culta qualifica de "cultura" Fins i tot la "contracultura" no é sinó una "cultura" mñes sofisticada que la de les universitats i les acàdèmies.
[...]
El drama, evident, és que la "cultura popular" només ha estat accessible per un sector minoritari de la societat. Ho diré bruscament: era -i és- cara. No solament són cars els seus productes -unllibre, una entrada de teatre o de concert, un desplaçament per visitar museus-: ho és també l'educació prèvia que faça tot això atractiu. Tal com funciona el món enquè vivim, si la cultura ha de ser "popular" o loen que siga "popular", només té un camí: el de ser barata, i el de preparar-ne o estimular-ne la demanda.. Amb els sistemes d'ensenyament vigents -i no sols els carpetovetònics-, les critatures abandonen els estudis, elementals o superiors, amb una escassíssima curiositat intelectual, i de vegades amb unodi formal a la "cultura". I, després, els preus.

Joan Fuster

Gabriel Aresti, traduït de l'euskara.

Defensaré la casa del meu pare. Contra els llops, contra la sequera, contra la usura, contra la justícia, defensaré la casa del meu pare. Perdré els ramats, els horts, les pinedes; perdré els interessos, les rendes, els dividends, però defensaré la casa del meu pare. Em prendran les armes i amb les mans defensaré la casa del meu pare; em tallaran les mans i amb els braços defensaré la casa del meu pare; em deixaran sense braços, sense espatlles i sense pits, i amb l'ànima defensaré la casa del meu pare. Em moriré, es perdrà la meva ànima, es perdrà la meva prole, però la casa del meu pare seguirà dempeus.

Nire aitaren etxea

Cançò de les sirenes

Ai mariners cansats, la mar és trista
i cap estel avui no us guiarà;
mireu aquesta mà de palmell pla,
mireu la nostra mà si no l’heu vista!

Hi portem, amb l’amor, el seny que guia,
la lleva de desigs que el temps desfà,
i, amb l’esperança d’ésser viu demà,
la blancor de la nit i el groc del dia.

Acosta’t, oh vaixell! El vent sospira,
batem cuetejant l’ona que expira
ran del sorral on el cranc roig s’esmuny.

Veritats heu perdut, guanyat mentida,
serà fosc el camí de vostra vida
car dins la boca haureu de posar el puny.

Mercè Rodoreda

Cinc- no van poder ser més - postals de mar

Com que la mar m’exclou dels seus combats
m’invento un peix espasa que travessa
de banda a banda la badia
i enforquilla un per tot els banyistes.
(se’n salvaran només aquelles noies
que en el precís moment de l’escomesa
alcin els ulls i em mirin amoroses.)
Tot seguit calo foc als para-sols
i, a més a més de dispersar les barques,
rngego un bufarut que converteix
la platja en sahara.
En acabat m’assec a reposar
i reprenc la lectura, mentre miro
de cua d’ull la gent que, com si res,
passeja indiferent vora de l’aigua.

Miquel Martí i Pol

Mar d'hivern

Abrigats i del braç us detureu
davant la lluna plena sobre el mar
potser véns a fugir de tu mateix
en els seus ulls potser,
darrere els cabells ets a recer
del cantó de la mort i de la pluja.
Perfumada de fosca. La nit mostra
els llums d’algunes barques.
Vora la mar s’allunyen dos abrics
entrellaçats. Voleia la bufanda
vermella al somni d’un passeig d’hivern

Joan Margarit

Mediterrani

Aquest mar tranquil,
tan blau, tan sol, tan ple d’estrelles,
pont i camí deks segles cap a la pau perpètua,
aquest mar no és ja un mar,
és un mur,
un abisme
profund com el dolor,
un ventre immens i podrit de somnis fets cadàvers.

Marc Granell

Dansà

La història ja està passada,
pols i terra la taparen,
però el mal que vingué d'ella
mal d'Almansa,
rossega encara i alcança
tot el poble.

Invocarem alquimistes,
bruixes, fades i ocultistes
que dissipen la foscor,
per què conjuren el temps
que tot tracta d'amagar-ho.

Que torne a la llum del dia
en un primer cadafal
tot el poble que va viure
abans del fracàs d'Almansa;
prenguen lloc en igualtat
Jaume I i Ausiàs March
amb els gremis i els oficis,
llauradors i gent de mar.

Que siguen també testics
en un segon cadafal
els hereus de la derrota,
valencians de Nova Planta;
prenguen lloc en igualtat
Maians, Romeu i Sorolla
amb els obrers de la seda
i els plantadors de taronja.

Feu més fort el sortilegi
amb tots els vostres poders
i acudeixquen a la festa
en un tercer cadafal
aquells que encara han de nàixer,
gent desperta i sobirana
senyors del seu propi viure
prenguen lloc en igualtat.

I vosaltres que sentiu
les músiques i els romanços
obriu els ulls i voreu
des del vostre cadafal
l'ample caminal que s'obre
entre tots els concurrents.

Al Tall

Aforismes

Reivindiqueu sempre el dret a canviar d'opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics.

Joan Fuster

L'estiu de l'anglès

[...] si Aznar hagués sabut una mica d’anglès, Espanya no hauria participat en la guerra de l’Iraq. Va ser el seu complex d’inferioritat que va impulsar-lo a dir a Bush Yes en lloc de No, thanks o, d’entrada, No, darling. Quan no saps un idioma no et veus amb cor de negociar això és ben clar, i tendeixes a acceptar qualsevol cosa sense adonar-te que les imposicions et poden sortir d’allò més cares. Pensant-ho bé, tal vegada la nostra participació a la guerra fou un efecte col·lateral de la carència idiomàtica del president de l’aleshores. La seva educació, com la meva, fou una conseqüència més del franquisme. Aleshores, encara que Franco ja fos mort, els idiomes estrangers eren considerats elements de contaminació forana. No estava mal vist, sinó tot el contrari, no parlar més llengua que l’espanyol, l’idioma de l’Imperi, en el qual Carles V- tal vegada un dels pocs governants lloats per políglot quan jo estudiava- es dirigia a Déu, mentre tractava al seu cavall en alemany i “se gacheaba”- és a dir , lligava amb les dames - en francès.

Carme Riera

Purgatori

“La història natural de la humanitat té ja milers de segles però la història artificial comença ara, quan la major part de la gent passa el dia fugint de la presència del sol i treballant en espais tancats sense finestres però amb llum tan intensa com si contínuament fóra migdia, passa les nits amb els carrers il·luminats com si la nit no existiria, i viu en pisos amb les cuines, els banys i els dormitoris que necessiten sempre un llum encés. Si l’evolució humana es mesura en fanals, a València devem anar per davant de la resta de l’espècie: ací hi ha veïns que es queixen que a les nits han de tancar les finestres o abaixar les persianes perquè no poden dormir de tanta llum com entra del carrer. No és natural.”

Joan Francesc Mira

Borja Papa

No ha deixat mai de meravellar-me com en aquest segle i més en aquesta Itàlia són una legió infinita els qui tenen una altíssima estima del propi nom i per tant busquen deixar-ne fama i memòria entre les generacions futures, no solament papes, poetes o prínceps, sinó canonges, mercaders, pintors d'imatges o simples cavallers, tots volem deixar alguna forma de presència perpètua en aquesta terra i sembla, el Sebyor ens perdone, que no ens basta la fe en la vida eterna i en la resurrecció de la carn gloriosa, volem ací mateix una garantia visible de perpetuïtat en forma de llibre escrit, de monument de pedra o de principat per al nostre llinatge. Pius II Piccolomini participava en cos i ànima d'aquest fervor del nostre temps, degué pensar que uns quants anys d'austeritat i de vida piadosa no serien prou per garantir-li un lloc en la llista dels sants, i va voler assegurar-se la memòria futura transformant el seu poble natal en una ciutat nova de planta amb catedral places porticades i palaus.
[...]

Joan F. Mira

Nou dones i una guerra

A les Corts hi havia monges que es limitaven a complir el reglament i mentre les preses el respectessin les deixaven tranquil·les, però altres, com sor Ausencia, eren el viu retrat de la maldat. Anava sempre amb un feix de claus penjat de la cintura i es dedicava a controlar, a observar, com gata maula, els moviments de les recluses per atrapar-les en un descuit i poder-les castigar. Sor Ausencia era com una ombra que es passejava pels corredors i apareixia en el lloc més impensat. Anava tot el dia envoltada d'un eixam de preses comunes que estaven a les seves ordres. Ho va intentar amb les polítiques, però va fracassar perquè totes feien pinya i ningú no es deixava subornar.

Isabel Olesti

El cant dels Maulets

Eixiu tots de casa que la festa bull,
feu dolços de nata i coques de brull,
polimenteu fustes i emblanquineu murs
perquè Carles d'Àustria ha jurat els Furs.
Enrameu de murta places i carrers,
abastiu de piules xavals i xiquets,
aclariu la gola amb vi i moscatell,
que no hi ha qui pare el pas dels maulets

Vine Pilareta que et pegue un saxó,
els peixos en l'aigua i els amos al clot,
i si no l'empara el Nostre Senyor,
tallarem la cua a Felip de Borbó.

Si l'oratge es gira en mal dels maulets
vindran altres dies que bufe bon vent.
Quan més curt ens lliguen més perill tindran.
Passeu-me la bota i seguiu tocant.

Al Tall

DRETS I DEURES

Dret a altre món i dret a l’heretgia
i dret a no pactar un fals record
i dret a no tenir geografia
i dret entre el consens al desacord.

Dret a aturar un tanc en la gran via
i a tirar ous podrits als rics del nord
i dret a fumar herba tot el dia
i a tocar-se els collons davant la mort.

I el deure d’insultar la policia,
de deixar en ridícul l’home fort,
de combatre la llei d’estrangeria,

i el deure que li ensenya el cec al tort:
que la llum és injusta companyia
quan el far no il·lumina tot el port.

Ramon Ramon: Cor desmoblat