9.10.11

Amigues i amics.

Hui ens reunim novament ací amb motiu del 9 d’Octubre, la nostra diada nacional, per a reivindicar la plena oficialitat, legal i real, a tots els nivells i en tots els àmbits socials, de la llengua del nostre país, del nostre valencià, del català de tots, com deia l’inoblidable Enric Valor.

Un Enric Valor del qual, com també de Manuel Sanchis Guarner, commemorem enguany els cent anys del naixement. I, amb eixe record, honorem dues persones que tant van treballar per a que el nostre valencià fora una llengua de presència social i prestigi científic.

Tant Enric Valor com Manuel Sanchis Guarner feren una importantíssima labor en favor de la divulgació de la llengua catalana —i del seu estudi, els dos eren “gramàtics”—; dos ciutadans ben conscients que, només amb la conservació de la llengua pròpia, els valencians podríem mantenir-nos lleials a la nostra personalitat com a poble, ja que consideraven l’alt valor identitari que l’ús d’aquesta du implícit; el valuós secret de la continuïtat.

Ens hem reunit per a reivindicar que el valencià, el nostre català, puga ser la llengua normal de la vida quotidiana. Que la deixen ser la llengua normal a les nostres escoles i els nostres centres d’ensenyament; però que puga ser també la llengua normal, parlada i escrita, al carrer, a les fàbriques i els tallers, als despatxos i a les oficines, a l’administració i als mitjans de comunicació, sense obstacles imposats ni conflictes artificials.

I, sobretot, per a reivindicar que siga la llengua d’integració de les persones que han vingut d’altres països i continents, a la recerca d’una nova vida entre nosaltres. Volem que el valencià siga la seua llengua d’integració, per a que mai ningú puga intentar dividir-nos. Volem que tots junts, els vinguts primer i els acabats d'arribar, construïm una societat lliure i cohesionada.

Treballem des de fa molts anys amb aquest objectiu. I durant aquests anys hem guanyat la presència de la llengua en l’escola, l’institut i la universitat; hem impulsat els músics en la nostra llengua, les sentències a favor de la unitat del català, l’accés del valencià a l’etiquetatge i el comerç, la reivindicació encara pendent del reconeixement en la funció pública, moltíssimes mobilitzacions, la campanya per TV3 al País Valencià i la divulgació de l’obra i figura de Joan Fuster, Enric Valor, Sanchis Guarner i tants altres. Però encara hi ha molt de treball per fer.

Per això, enguany, volem, ara i ací, ratificar el nostre orgull de llengua, la feina feta i, sobretot, la nostra voluntat de continuar treballant en aquesta línia, i de cridar-vos a aquest esforç conjunt per fer de la llengua dels valencians l’instrument d’afirmació identitària, cohesió social i projecció cultural que ens permeta construir la societat que necessitem per al segle XXI.

Visca el País Valencià!

Manifest 2010

En Homenatge a Enric Valor

Mentre el Correllengua recorre els carrers i les places, les escoles i els instituts de tantes i tantes de les poblacions del País Valencià, nosaltres ens reunim de nou als peus del Rei Conqueridor per dir la nostra.

Durant aquests anys, hem tret al carrer un missatge clar i inequívoc en defensa del nostre valencià, de la llengua catalana que parlem, escrivim i volem plenament oficial i normalitzada en totes les nostres comarques, i molt especialment a Carcaixent, la nostra ciutat. I hui ho fem amb més força que mai, amb la satisfacció d’haver superat sobradament el difícil repte que ha suposat aconseguir que 651.650 persones donaren suport amb la seua signatura a la iniciativa legislativa “Televisió sense Fronteres”, i amb la confiança que el treball fet al llarg d’aquestos anys ha servit per a alguna cosa.


Enguany volem recordar amb especial emoció Enric Valor, quan s’acompleixen deu anys de la seua mort. Escriptor, lingüista i, sobretot, patriota i home de bé, Enric Valor va ser per a tots nosaltres, fins l’últim dia de la seua vida, un exemple ferm de defensa “del nostre valencià, del català de tots”, com tant li agradava dir. Un exemple de defensa constant i incansable en tots els àmbits i en tots els moments de la vida. Sense anar més lluny, encara el podem recordar llegint públicament els Manifests dels primers Correllengua que ell tant va ajudar a impulsar i consolidar.

Davant nostre s’obren important reptes de futur, si volem aconseguir realment aquesta plena normalitat de la nostra llengua en tots els àmbits de la vida pública, oral i escrita, en els àmbits més tradicionals com en els més innovadors; uns reptes adreçats tant a les persones que ja el parlen com a aquelles que encara no ho fan, tant a la gent que ha nascut ací com a la que ha vingut de fora; uns reptes que hem d’afrontar amb unitat i amb fermesa, per tal de fer real un futur per a la llengua com el somniava Enric Valor, un futur de llibertat i de normalitat plena entre totes les llengües d’Europa i del món.

Per això, fem una crida pública al compromís personal i col·lectiu amb la llengua, perquè el treball unitari i positiu ens permet avançar, com demostren l’experiència de la recollida de signatures per TV3, els 15 anys de Correllengua i tantes altres activitats organitzades pels col·lectius del nostre País malgrat els entrebancs o el suport nul de moltes administracions.

Per què mai renunciarem al que és nostre. Visca el País Valencià!

Manifest 2008

MANIFEST COMISSIÓ 9 D’OCTUBRE 2008

Enguany fa huit segles del naixement de Jaume I, el rei que va crear, ara fa 770 anys, una entitat política nova: un estat amb unes fronteres ben definides, amb una legislació diferenciada, amb una moneda pròpia i amb una llengua oficial que era la de Jaume I, la catalana, la de bona part dels seus regnes. Una llengua que és, encara hui, el principal tret d’identitat del nostre poble.

Com a hereus d’aquella cultura, d’aquella història, d’aquells valors nacionals, és imprescindible que si volem sobreviure com a poble, emprem tots els mitjans al nostre abast, pacífics i democràtics, per salvar una llengua que està retrocedint molt de pressa; si bé és cert que la llengua catalana ha ocupat àmbits, les darreres dècades, que mai abans havia ocupat i que el nivell de coneixement del català ha augmentat espectacularment –uns avanços, per cert, que només es deuen a la nostra irreductible tossuderia-, paradoxalment el seu ús no para de retrocedir mentre el mandat constitucional pel qual l’Estat està obligat a protegir-la no es compleix ni s’ha complit mai.

Necessitem doncs una veritable llei de Normalització Lingüística, encara més necessitem que s’aplique de fet. I com no, necessitem també la innegociable unitat de la llengua catalana.

Malgrat tot, hui, 9 d’octubre de 2008, els valencians i les valencianes, podem estar orgullosos de la nostra llarga història i afirmar, amb contundència, que no han pogut, no poden, ni van a poder, amb nosaltres, perquè ens mantindrem fidels al nostre País, a la nostra cultura, a la nostra gent.

Malgrat l’abolició de les nostres lleis ara fa 301 anys, malgrat la divisió del nostre territori en províncies fa poc més de segle i mig, malgrat la prohibició i persecució de la nostra llengua i les nostres senyes d’identitat durant el franquisme, malgrat els intents de dividir-nos i d’aigualir les nostres reivindicacions durant la Transició, malgrat haver imposat un nom ridícul per a la nostra terra i malgrat que, els de sempre, han pactat un nou Estatut de vergonya que, de nou, ha intentat convertir-nos en un poble invisible, malgrat tot, ací estem.

Amb tot, el nostre és encara un poble viu, amb una llengua que és parlada als carrers i ensenyada a les escoles gràcies a la voluntat insubornable de milers, de famílies i de mestres. I el nostre poble és viu gràcies al treball constant i diari de molts valencians i valencianes que demostrem que tenim, un projecte de territori i un projecte de societat, en definitiva un projecte de país

I hui especialment demanem per aquest País, més autonomia financera per millorar el nostre estat de benestar, demanem més garanties per a la preservació del nostre territori, del medi ambient, dels espais naturals; volem més justícia social, més serveis públics, més atenció a les persones més desfavorides, més promoció de les xicotetes empreses, més suport a la nostra llengua i a la nostra cultura. En definitiva més País Valencià per tenir més llibertat, més justícia i més solidaritat.

Correllengua 2008

A causa de la pluja, els actes previstos per la Comissió 9 d’Octubre de Carcaixent per a l’Homenatge a Jaume I aquest matí, han quedat reduïts a l’ofrena floral.

Lamentem no haver pogut oferir als assistents la prevista participació de la Muixeranga de Carcaixent, i agraïm la seva bona disposició per actuar a l'Homenatge.

Per un altra banda el tradicional Itinerari Literari, ja és la seva V edició, s'ha posposat per aquesta propera setmana de festes locals, desitjant que l’oratge permeta la col·locació dels textos pel Passeig i places del poble, difonent un any més la riquesa de la nostra literatura passada i actual, enguany amb una dedicació especial a l'escriptora Mercè Rodoreda en el centenari del seu naixement.

Any 2007: IV Itinerari Literari

Dia 11

Fa bonic de veure el grau d'internacionalisme d'alguns partits nacionalistes quan manifesten l'anacronisme d'una independència que va contra corrent de les tendències actuals a una unitat europea, si no universal. I no és pas menys curiós de veure el grau de nacionalisme d'altres partits que, bo i predicar tradicionalment l'internacionalisme, sempre estan ben disposats a fer que perduri el seu país. No cal ni dir-ho: els primers són catalans, mentre els segons són espanyols.

Manuel de Pedrolo.

El codi

Reivindique un altre codi:
un codi distint al de la paraula,
un idioma no verbal,
un llenguatge impossible de condemnar en la memòria,
un discurs que desmentesca juraments,
una parla muda
sense llibre de reclamacions ni llista de tarifes,
un fluid permanent de missatges ambigus,
l'expressió d'allò que no pot expressar-se.

Miren Aguar Meabe (traducció de Maria Josep Escrivà Vidal)

Notes de tedi 2

Si et demane una carícia, recorda l'heura.
La set la sorprèn mentre s'enfila.
La troba dreta fins en la carència pitjor,
adherida al mur conegut.

Jo faig igual aferrada al teu contacte,
atenta, dèbil heura confosa,
incapaç de saber
si tinc set de beure l'aigua teua
o set d'ofegar-me sense el te alè.

Miren Aguar Meabe (traducció de Maria Josep Escrivà Vidal)

Quan el mal ve d'Espanya. El País Valencià més enllà dels tòpics.

Vist amb perpsectiva, allò normal seria que el País Valencià com a tal hagués desaparegut ja fa temps de la història, i que ara fos només una particularitat regional espanyola sense més trets diferenciadors. I si les conseqüències de la derrota d'Almansa no hagueren estat suficients per a aconseguir-ho, caldria recordar els efectes que va tenir ací l'anomenada <>, el triomf del franquisme i la posterior repressió de la dictadura. Tanmateix, això no només no ha estat així, sinó que avui, tres segles després, podem fins i tot afirmar, com més endavant veurem: ans al contrari.

Toni Gisbert

Pàtria o mort! Vencerem

La lluita dels pobles per la seva sobirania i la seva independència és la lluita per la pau.
Considerem la pau com un objectiu fonamental de la humanitat. Lluitem per ella seguint el camí de la sobirania nacional, de l'alliberament contra els explotadors i els imperialistes. Oposant-nos a l'explotació imperialista, lluitem per la pau.
Nosaltres odiem la guerra. Són els imperialistes que la imposen a la humanitat. I seran tant més perillosos com més forts es sentin. És per això que cada poble que lluita per la seva sobirania i la seva independència defensa la pau.

Fidel Castro

Jo no sòc espanyol. Victor Alexandre

[...]El castellà i l'anglés són dos idomes que parlo i que m'encante. Sóc trilingüe, per tant? No, és clar que no. Tinc la sort de parlar castellà per raons òbvies i anglès perquè vaig anar un any a estudiar a Etats Units, però això no em converteix ni en bilingüen ni en trilingüe. De llengua pròpia només en tinc una, el catlà, tan pròpia com pugui ser-ho el castellà per a un castellanoparlant del barri de la Guineueta. I és que, per moltes llegues que parlis, de teva només n'hi ha una, aquella amb què la teva mare et parlava de petit. Per això dic que en el moment en què ens autoadmetem bilingües -eina que els polítics utilitzen per guanyar el màxim de vots possibles- ens autoadmetem binacionals. No ens adonem que un país no pot ser mai binacional sense deixar de ser país, peruqè la nocionalitt oficialmetn reconeuda es menja la subordinada. Mentre el català no sigui una llenuga imprecindible per viure i desenvolupar-se a Catalunya, i els espanyols no entenguin que els drets d'aquesta llengua han de ser els mateixos que els del castellà a Espanya, no podrem parlar de normalització.

Joel Joan

Sagitari

Això de la "cultura popular" és, en teoria i en la pràctica, un embolic molt gros. Sempre he trobat que és una fórmula confussionaria. Alguna vegada -mea culpa!- induït per la lectura de Gramsci, també jo he parlat d'una possible "cultura nacional-popular", però em sembla que divagava. Només hi ha una "cultura": la que la gent culta qualifica de "cultura" Fins i tot la "contracultura" no é sinó una "cultura" mñes sofisticada que la de les universitats i les acàdèmies.
[...]
El drama, evident, és que la "cultura popular" només ha estat accessible per un sector minoritari de la societat. Ho diré bruscament: era -i és- cara. No solament són cars els seus productes -unllibre, una entrada de teatre o de concert, un desplaçament per visitar museus-: ho és també l'educació prèvia que faça tot això atractiu. Tal com funciona el món enquè vivim, si la cultura ha de ser "popular" o loen que siga "popular", només té un camí: el de ser barata, i el de preparar-ne o estimular-ne la demanda.. Amb els sistemes d'ensenyament vigents -i no sols els carpetovetònics-, les critatures abandonen els estudis, elementals o superiors, amb una escassíssima curiositat intelectual, i de vegades amb unodi formal a la "cultura". I, després, els preus.

Joan Fuster

Gabriel Aresti, traduït de l'euskara.

Defensaré la casa del meu pare. Contra els llops, contra la sequera, contra la usura, contra la justícia, defensaré la casa del meu pare. Perdré els ramats, els horts, les pinedes; perdré els interessos, les rendes, els dividends, però defensaré la casa del meu pare. Em prendran les armes i amb les mans defensaré la casa del meu pare; em tallaran les mans i amb els braços defensaré la casa del meu pare; em deixaran sense braços, sense espatlles i sense pits, i amb l'ànima defensaré la casa del meu pare. Em moriré, es perdrà la meva ànima, es perdrà la meva prole, però la casa del meu pare seguirà dempeus.

Nire aitaren etxea

Cançò de les sirenes

Ai mariners cansats, la mar és trista
i cap estel avui no us guiarà;
mireu aquesta mà de palmell pla,
mireu la nostra mà si no l’heu vista!

Hi portem, amb l’amor, el seny que guia,
la lleva de desigs que el temps desfà,
i, amb l’esperança d’ésser viu demà,
la blancor de la nit i el groc del dia.

Acosta’t, oh vaixell! El vent sospira,
batem cuetejant l’ona que expira
ran del sorral on el cranc roig s’esmuny.

Veritats heu perdut, guanyat mentida,
serà fosc el camí de vostra vida
car dins la boca haureu de posar el puny.

Mercè Rodoreda

Cinc- no van poder ser més - postals de mar

Com que la mar m’exclou dels seus combats
m’invento un peix espasa que travessa
de banda a banda la badia
i enforquilla un per tot els banyistes.
(se’n salvaran només aquelles noies
que en el precís moment de l’escomesa
alcin els ulls i em mirin amoroses.)
Tot seguit calo foc als para-sols
i, a més a més de dispersar les barques,
rngego un bufarut que converteix
la platja en sahara.
En acabat m’assec a reposar
i reprenc la lectura, mentre miro
de cua d’ull la gent que, com si res,
passeja indiferent vora de l’aigua.

Miquel Martí i Pol

Mar d'hivern

Abrigats i del braç us detureu
davant la lluna plena sobre el mar
potser véns a fugir de tu mateix
en els seus ulls potser,
darrere els cabells ets a recer
del cantó de la mort i de la pluja.
Perfumada de fosca. La nit mostra
els llums d’algunes barques.
Vora la mar s’allunyen dos abrics
entrellaçats. Voleia la bufanda
vermella al somni d’un passeig d’hivern

Joan Margarit

Mediterrani

Aquest mar tranquil,
tan blau, tan sol, tan ple d’estrelles,
pont i camí deks segles cap a la pau perpètua,
aquest mar no és ja un mar,
és un mur,
un abisme
profund com el dolor,
un ventre immens i podrit de somnis fets cadàvers.

Marc Granell

Dansà

La història ja està passada,
pols i terra la taparen,
però el mal que vingué d'ella
mal d'Almansa,
rossega encara i alcança
tot el poble.

Invocarem alquimistes,
bruixes, fades i ocultistes
que dissipen la foscor,
per què conjuren el temps
que tot tracta d'amagar-ho.

Que torne a la llum del dia
en un primer cadafal
tot el poble que va viure
abans del fracàs d'Almansa;
prenguen lloc en igualtat
Jaume I i Ausiàs March
amb els gremis i els oficis,
llauradors i gent de mar.

Que siguen també testics
en un segon cadafal
els hereus de la derrota,
valencians de Nova Planta;
prenguen lloc en igualtat
Maians, Romeu i Sorolla
amb els obrers de la seda
i els plantadors de taronja.

Feu més fort el sortilegi
amb tots els vostres poders
i acudeixquen a la festa
en un tercer cadafal
aquells que encara han de nàixer,
gent desperta i sobirana
senyors del seu propi viure
prenguen lloc en igualtat.

I vosaltres que sentiu
les músiques i els romanços
obriu els ulls i voreu
des del vostre cadafal
l'ample caminal que s'obre
entre tots els concurrents.

Al Tall

Aforismes

Reivindiqueu sempre el dret a canviar d'opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics.

Joan Fuster

L'estiu de l'anglès

[...] si Aznar hagués sabut una mica d’anglès, Espanya no hauria participat en la guerra de l’Iraq. Va ser el seu complex d’inferioritat que va impulsar-lo a dir a Bush Yes en lloc de No, thanks o, d’entrada, No, darling. Quan no saps un idioma no et veus amb cor de negociar això és ben clar, i tendeixes a acceptar qualsevol cosa sense adonar-te que les imposicions et poden sortir d’allò més cares. Pensant-ho bé, tal vegada la nostra participació a la guerra fou un efecte col·lateral de la carència idiomàtica del president de l’aleshores. La seva educació, com la meva, fou una conseqüència més del franquisme. Aleshores, encara que Franco ja fos mort, els idiomes estrangers eren considerats elements de contaminació forana. No estava mal vist, sinó tot el contrari, no parlar més llengua que l’espanyol, l’idioma de l’Imperi, en el qual Carles V- tal vegada un dels pocs governants lloats per políglot quan jo estudiava- es dirigia a Déu, mentre tractava al seu cavall en alemany i “se gacheaba”- és a dir , lligava amb les dames - en francès.

Carme Riera

Purgatori

“La història natural de la humanitat té ja milers de segles però la història artificial comença ara, quan la major part de la gent passa el dia fugint de la presència del sol i treballant en espais tancats sense finestres però amb llum tan intensa com si contínuament fóra migdia, passa les nits amb els carrers il·luminats com si la nit no existiria, i viu en pisos amb les cuines, els banys i els dormitoris que necessiten sempre un llum encés. Si l’evolució humana es mesura en fanals, a València devem anar per davant de la resta de l’espècie: ací hi ha veïns que es queixen que a les nits han de tancar les finestres o abaixar les persianes perquè no poden dormir de tanta llum com entra del carrer. No és natural.”

Joan Francesc Mira

Borja Papa

No ha deixat mai de meravellar-me com en aquest segle i més en aquesta Itàlia són una legió infinita els qui tenen una altíssima estima del propi nom i per tant busquen deixar-ne fama i memòria entre les generacions futures, no solament papes, poetes o prínceps, sinó canonges, mercaders, pintors d'imatges o simples cavallers, tots volem deixar alguna forma de presència perpètua en aquesta terra i sembla, el Sebyor ens perdone, que no ens basta la fe en la vida eterna i en la resurrecció de la carn gloriosa, volem ací mateix una garantia visible de perpetuïtat en forma de llibre escrit, de monument de pedra o de principat per al nostre llinatge. Pius II Piccolomini participava en cos i ànima d'aquest fervor del nostre temps, degué pensar que uns quants anys d'austeritat i de vida piadosa no serien prou per garantir-li un lloc en la llista dels sants, i va voler assegurar-se la memòria futura transformant el seu poble natal en una ciutat nova de planta amb catedral places porticades i palaus.
[...]

Joan F. Mira

Nou dones i una guerra

A les Corts hi havia monges que es limitaven a complir el reglament i mentre les preses el respectessin les deixaven tranquil·les, però altres, com sor Ausencia, eren el viu retrat de la maldat. Anava sempre amb un feix de claus penjat de la cintura i es dedicava a controlar, a observar, com gata maula, els moviments de les recluses per atrapar-les en un descuit i poder-les castigar. Sor Ausencia era com una ombra que es passejava pels corredors i apareixia en el lloc més impensat. Anava tot el dia envoltada d'un eixam de preses comunes que estaven a les seves ordres. Ho va intentar amb les polítiques, però va fracassar perquè totes feien pinya i ningú no es deixava subornar.

Isabel Olesti

El cant dels Maulets

Eixiu tots de casa que la festa bull,
feu dolços de nata i coques de brull,
polimenteu fustes i emblanquineu murs
perquè Carles d'Àustria ha jurat els Furs.
Enrameu de murta places i carrers,
abastiu de piules xavals i xiquets,
aclariu la gola amb vi i moscatell,
que no hi ha qui pare el pas dels maulets

Vine Pilareta que et pegue un saxó,
els peixos en l'aigua i els amos al clot,
i si no l'empara el Nostre Senyor,
tallarem la cua a Felip de Borbó.

Si l'oratge es gira en mal dels maulets
vindran altres dies que bufe bon vent.
Quan més curt ens lliguen més perill tindran.
Passeu-me la bota i seguiu tocant.

Al Tall

DRETS I DEURES

Dret a altre món i dret a l’heretgia
i dret a no pactar un fals record
i dret a no tenir geografia
i dret entre el consens al desacord.

Dret a aturar un tanc en la gran via
i a tirar ous podrits als rics del nord
i dret a fumar herba tot el dia
i a tocar-se els collons davant la mort.

I el deure d’insultar la policia,
de deixar en ridícul l’home fort,
de combatre la llei d’estrangeria,

i el deure que li ensenya el cec al tort:
que la llum és injusta companyia
quan el far no il·lumina tot el port.

Ramon Ramon: Cor desmoblat

Manifest 2007

Hui ens reunim ací per commemorar el 9 d’Octubre, data simbòlica en què nasquérem com a País i que reuneix de nou als peus del monument de Jaume I als que estimem la llengua, malauradament encara atacada.

La defensa de la llengua no pot quedar reduïda només a un dia a l’any, quan fem bons propòsits i solemnes declaracions. Lluny d’això, les nostres exigències han de mantenir-se presents i actives tot l’any.

És clar que a les autoritats els hem d’exigir una actuació positiva al respecte, amb lleis que ajudin a impulsar-ne la presència en la vida pública, i amb la garantia de l’acompliment efectiu de les ja existents. Però també hem de ser conscients que, en última instància, depèn de totes i tots nosaltres que la llengua siga present i activa en la vida pública els 365 dies de l’any.

Cadascú de nosaltres ha d’assumir un compromís personal amb la llengua, la cultura i el país. Un compromís efectiu i concret que, més enllà de les paraules, es concrete en fets.

I això passa per una clara actitud de fermesa, per l’exigència a les administracions, a totes les administracions, del seu ús i de la seva normal acceptació oral i escrita, sense boicots més o menys encoberts;

passa per l’impuls de la plena presència en el món escolar, tant en les activitats lectives com en els espais de lleure i joc;

passa pel seu ús i estímul als mitjans de comunicació, tant públics com privats, tant orals com escrits, així com per la seva consolidació en el món d’Internet i de les noves tecnologies;

passa també per la lliure comunicació i la plena relació i intercanvi entre tots els territoris de parla catalana, sense entrebancs amb excuses nominalistes o falsament legals;

i passa per la plena integració lingüística de la població nouvinguda, siga d’on siga, perquè aquesta és l’única forma efectiva d’articular una nova societat, unida i sense marginacions, en la qual la nostra llengua siga realment el mitjà d’interrelació.
Aspirem a aconseguir, i ho exigim així a les autoritats, poder viure plenament i a tot arreu en la llengua pròpia dels Països Catalans.

Davant del monument a Jaume I, pare del nostre poble, assumim aquest compromís personal amb el nostre valencià, el català de tots.

Endavant amb el Correllengua!
Visca la llengua i la cultura catalanes!
Visca el País Valencià!

Correllengua 2007

Enguany les *entitats que organitzem el Correllengua a Carcaixent volem retre-li homenatge a Josep Renau, en el centenari del seu naixement.

El valencià Josep Renau és una figura cabdal de la història de l’Art, no sols per la seua extensa obra, part de la qual es troba dipositada a l’IVAM, sinó també per la seua feina durant la Guerra Civil per salvar els tresors artístics de l’Estat.

Home de fortes conviccions polítiques, no dubtà en posar el seu talent, al servei de la defensa d’aquestes.

*La nota de color enguany l'ha tornat ha posar l'Ajuntament, que per primera vegada ha trencat la tradició d'ofrenar una única corona de llorer en nom de tot el poble, i ha afegit una ornamentació de flors que formen la bandera amb el blau, encara que hagen que tingut que pintar les flors, i posar-les tapant les nostres. El que faça falta!!

Any 2006: III Itinerari Literari

Manifest 2006

"Tinc una llengua tan viva, com les més vives que hi ha", deia el poeta Miquel Martí i Pol. Sí, la nostra és una llengua viva, oberta, integradora, una llengua que defineix el nostre poble, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, i que per sort escoltem dia a dia en els carrers de la nostra ciutat.

Un any més, diferents col•lectius de Carcaixent ens reunim per recordar que, per damunt de separacions imposades, la nostra llengua recorre places i carrers arreu dels nostres pobles, unes places i carrers que s’omplen de festa i diversió, però també d’una ferma voluntat de reafirmació nacional, d’una reivindicació de plena normalitat. Normalitat. Això és el que exigim. Ja n’hi ha prou de negar la nostra unitat, ja n’hi ha prou de menystenir la nostra cultura, ja n’hi ha prou d’esquarterar el nostre poble. Només volem ser un poble com els altres, un poble que visca amb naturalitat, sense interferències, la seua llengua i la seua cultura, un poble que faça del català l’eix vertebrador d’una societat cada dia més rica i diversa, la llengua comuna de totes i tots, perquè som un sol poble i parlem una mateixa llengua.

És per això que exigim una vegada més que la llengua catalana assolisca la plena normalitat en tots els àmbits: en la literatura, en els mitjans de comunicació, en la tecnologia, en l’etiquetatge, en el lleure. I també al carrer. Parlem en català sempre i amb tothom, amb els nascuts ací i amb els vinguts de fora. Compartim amb ells la nostra llengua, que ha d’esdevenir, també, la seua. Fem del català, la llengua d’acollida i de cohesió arreu dels Països Catalans. Depèn de tots nosaltres.

Enguany volem recordar molt especialment, en el centenari del seu naixement, Joan Coromines, l’eminent filòleg que ens ajudà a recuperar els mots i, amb ells, la nostra dignitat com a poble. Novament, reafirmem aquesta dignitat i proclamem la nostra voluntat de superar els límits que ens volen imposar al conjunt de nacions de cultura catalana. Per un futur sense límits.

Endavant amb el Correllengua!
Visca la llengua i la cultura catalanes!

Correllengua 2006

*Amb la ferma voluntat de continuar treballant per la nostra llengua, diferents entitats i col•lectius de Carcaixent ens hem tornat a reunir per presentar-vos una selecció de textos en valencià. Els trobareu sense cap esforç en els arbres que creixen als llocs de pas més concorreguts de la nostra ciutat. Per açò, no cal que feu massa esforç per gaudir-los. Només heu de dedicar-los uns minuts del vostre temps i, cas que us agraden, localitzar l’obra que els conté en alguna biblioteca o llibreria.

En aquesta ocasió, la tercera en què us presentem l’itinerari literari, hem decidit rendir especial tribut al Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, que marcà un abans i un després, no sols en la literatura catalana, sinó també en la europea.

De la mateixa manera, aprofitarem l’itinerari per sumar-nos als actes de celebració del centenari del naixement del lingüista Joan Coromines, a qui deguem diferents diccionaris etimològics que ens permeten saber l’origen, de vegades curiós, de les paraules que hui fem servir.

També trobareu poesia contemporània, fragments d’autors locals i altres textos més compromesos.

Com sempre, us recordem que l’itinerari no té principi ni final, i que podeu gaudir-lo de la forma que estimeu més convenient.

Nosaltres us oferim una excusa per llegir en valencià. De vosaltres depén que aquesta excusa done pas a l’hàbit de fer-ho.

Organitzà: Casal Jaume I-Grup Arrels de Carcaixent, Consell de la Joventut Carcaixent, Bloc Jove, Colla dolçainers i tabaleters El Coscoll, Endavant, Esclat-Bota-li foc!, Júniors, Terra i CAJEI.

* Com no podia ser d'una altra forma, aquest any el Correllengua tampoc no ha segut respectat. En aquesta ocasió, per ordre de la regidora Carmen Martínez, del Partit Popular els cartells de l'Itinerari foren retirats de la Plaça Major i impedida la seva instal·lació a la Plaça de la Biblioteca, aduïnt manca de permís. Tan sols quan comprovaren que la burocracia era correcta, és a dir a l'endemà, els cartells retornaren als carrers. Disculpes? cap.

Any 2005 - II Itinerari Literari (al Passeig)

HOMENATGE A TERESA

Com un record d'infantesa
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.
Potser fou l’últim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.

Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat ens instruíem
al seu voltant.
Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d'anatomia.
Ella ens va dir d'on veníem.
I que els reis de l'Orientno existien.
Ni llops ni esperits.
Ens parlava de l'amor
com la cosa més preciosa
i bonica.
Sense pecats.
Ens ensenyà a ballar
a cantar i a estimar.
D'això ella era
la que més sabia.

Amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.

Vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda,
dels infants.
Ara de gran comprenc
Tot el que per TU sent
i et llence un homenatge
als quatre vents.
Com un record d'infantesa
sempre et recordaré, Teresa,
ballant el vals.

Ovidi Montllor

_______________________________

L'ART D'ENDEVINAR


El quiromàntic va agafar la mà de la clienta i l'estengué palmell amunt. Es va acomodar les ulleres de videres gruixuts i després d'una anàlisi minuciosa, digué:

-Observó que la seua vida és mancada, artificial, li falta alguna cosa. Les línies semblen fetes a màquina, sense la calidesa de la sang, la qual cosa vol dir que vosté a patit molt. Aquí hi ha un entrellat de línies que m'indica que vosté va sofrir un accident terrible i que mai no se n'ha pogut refer...

-Té tota la raó - va respondre la senyora -. La mà que m'examina és ortopèdica.

Pere Calders

___________________________

CULMINACIÓ

Em preocupa el meu cul,

senyores i senyors.

I us en demane excuses.

Però m'és molt penós.

Em preocupa el meu cul.

D'un temps ençà és negat.

Se m'ha tornat gandul.

Se'n diu alliberat.

Certa roba li cou.

Se'm riu dels calçotets.

Demana un wàter nou.

Ha dit adéu als pets.

Ell em fa anar d'esquena,

i em fa ajupir el cap.

I arreu em fa l'esmena

que jo sóc un cagat.

Certs papers no els admet,

i més si són de lletres.

I somnia en secret

honors i grans festetes.

Em preocupa el meu cul.

Em vol treure.

La meua vida escull.

Em trau de la mà l'eina.

En els moments precisos,

concrets, que no puc dir,em fa cantar concisos

passatges, sens respir,

de cançons i poemes

que més val no esmentar,

mentre va filant trenes

que després van a mar.

Es plau en reunions

en les que parles culs,

que imposen condicions

tibats i plens d'orgull.

Em tuteja i se'm riu

quan em parla del cap.

I al meu cervell li diu:

De defecar, en saps!

I és que el meu cul, a còpia,

de matar la CULTURA,

s'ha cregut ser la pròpia,

i sense cap mesura

diu que ell és el cultura.

I com que la tragèdia

demostra que CULTURA

amb prou feines és CUL;

em preocupa el meu cul.

Ovidi Montllor

___________________________

HISTÒRIES AMB UN GAT

No sentiràs d'un humà una barbaritat més gran, que quan et dirà que és o vol ser feliç, perquè la felicitat és un "estar", no pas un "ser". No hi ha persones existencialment felices, sinó estats temporals de felicitat, sempre transitoris, tots subjectes a termini. Per això, és més correcte de dir "estic feliç", que no pas proclamar el grandiloqüent "sóc feliç".

Robert Cortell

___________________________

VISC EL QUE VEIG

Senzillament, la veig

quan la puc veure.

Senzillament parlem

si ella en té ganes.

Senzillament pugem

al pis de tant en tant.

Senzillament fem l'amor,

donant-nos lo millor.

Senzillament diem

que ens estimem

Senzillament, després

he de veure com marxa.

Senzillament, em quede

molt sol, com cada nit.

Senzillament, demà

em diu que va amb un altre.

Senzillament passeje

tot sol per Barcelona.

Senzillament, un dia

que a lo millor no pense,

senzillament, la veig

i passa el de sempre.

Senzillament la veig

i pot ser no passa.

Senzillament, l'he vista

i això, algun cop, ja és prou.

I tot, entre ella i jo,

passa senzillament.

Senzillament tinc ràbia

de no veure-la sempre.

Senzillament voldria

ser el seu preferit.

Senzillament em menge

els llençols d'anyorança.

Senzillament un dia

potser s'acabarà.

A partir d'aquell dia

no sé que passarà.

Ovidi Montllor

___________________________

LA BALADA DE LA GARSA I L'ESMERLA

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,

penatge blanc, he vista una garsa,

sola, sens par, de les altres esparsa,

que del mirar mos ulls resten alegres;

i, al seu costat, estava una esmerla,

ab un tal gest, les plomes i lo llustre,

que no és al món poeta tan il.lustre,

que pogués dir les llaors de tal perla;

i, ab dolça veu, per art ben acordada,

cant e tenor, cantaven tal balada:

"Del mal que pas no puc guarir

si no em mirau

ab los ulls tal que puga dir

que ja no us plau

que jo per vós haja a morir.

Si muir per vós, llavors creureu

l'amor que us port,

e no es pot fer que no ploreu

la trista mort

d'aquell que ara no voleu;

que el mal que pas no em pot jaquir

si no girau

los vostres ulls, que em vullen dir

que ja no us plau que jo per vós haja a morir".

Joan Roís de Corella

___________________________

AUTOCRÍTICA I CRÍTICA

Tancat a casa la major part del temps,

no sóc amant de llepar. No tinc déus,

ni pensament de trobar-me en tal cas.

Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus.

El meu treball el demostre com puc.

I tant com puc, em done tot a ell.

Millor, pitjor... El judici ja és vostre.

I amb l'ofici, arribaré a ser vell.

Llavors veure'm quina retribució

em tocarà en tant que jubilat.

Si dic això, és perquè com he dit,

no sóc amant de llepar un sol dit.

Jo sé que vaig amb les meues cançons

saltant històries, saltant situacions.

Ara dic groc, i després passe al verd.

Sé que és difícil seguir-me l'explicat.

Per tant, pèr tots, em vaig a presentar:

Jo ací explique a la meua manera

uns fets, un temps, una estima, una idea.

Jo sóc l'artista. El cantant. El pallasso.

Per a uns pollet. Per a altres una fera.

Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.

Si com he dit al bell començament

sóc dels qui resta a casa el major temps,

no és per boig, ni per sentir-me estrany.

És pel dubte. I dubte molt companys:

Quina és la porta que s'obre sense pany?

Quantes persones et reben sense engany?

Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?

Quants m'estaran posant en dubte ara?

Doncs repeteixo: Jo parle del meu temps.

Estime el viure d'un cop ja, per a tothom.

Tinc un partit i una ideologia.

Dic el que dic sense cap covardia.

Però també sé el preu de tot això:

Mes tard o d'hora, m'arribarà sentència.

Car no interessa qui no llepa amb paciència.

M'aïllaran, dient que m'he aïllat.

Diran o diuen, que ja sóc acabat.

No pense pas donar-me per guanyat.

Mentrestant jo, no m'empasse la porga,

D'aquells qui creuen que tot està tan clar.

Respecte això amb tot el meu respecte.

Admire artistes, admire comediants.

Però jo sóc jo. I no em puc deslligar.

De mi mateix poc més puc explicar

Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.

Sóc l'artista. EL CANTANT. EL PALLASSO!

Ovidi Montllor

___________________________

CAMÍ DE SIRGA

Abans d'abandonar el cementiri de les naus, revisà un cop més les amarres del llaüt. Mentre se n'anava cap a la costera del Forn, on van informar-lo de la detenció de l'Honorat del Rom, recordà el final d'aquell viatge amarg des de Faió, feia cinc anys. Quan atracà als molls de la vila i va amarrar el vaixell al costat dels que feia temps que s'hi podrien, ja sabia que ni el Verge del Carme ni el tornarien a navegar mai de la vida.

Jesús Moncada

___________________________

LA CANÇÓ DEL CANSAT

A Joan Fuster

Em va tocar tocant Mediterrani.

Per barret Pirineus, i una llesqueta.

Per sabata Oriola d'estranquis.

I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres.

Per idioma, i senyores, català.

Per condició, senyors, sense terres.

Per idea, i senyores, esquerrà.

Queda clara, per tant, per a tothom,

la meua carta de naturalesa.

No és miracle, ni és un mal son;

m'ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són covards,

tots els qui obliden les arrels.

Seran branca d'empelt en altres prats.

I en la mort, rellogats dels estels.

És ben trist encara avui parlar,

i posar al seu lloc una història.

Fins ací ens heu fet arribar.

De tan grossa raó, naix la glòria.

I torne a repetir: sóc alcoià.

Tinc senyera on blau no hi ha.

Dic ben alt que parle català.

i ho faig a la manera de València.

Ovidi Montllor

___________________________

DIETARI

626 Presó a Marc Talens de Carcaixent

Diumenge a 21 d'agost 1611, portà lo doctor Gil, advocat fiscala de la Real Audiència de València, a Marc Talens de la vila de Carcaixent, que l'havien pres en Toledo i anà per ell a la rall de València. I dit dia de 21, a la una hora, lo portà a la torre i portava per guarda més de cinc-cents hòmens, i dit Talens dien que era u del bando de Lloret, contrari dels Timors que penjaren.

Pere Joan Porcar

___________________________

CARTA A CASA

Estimada Antònia:
T'escric des d'ací,
molt lluny de casa.
La pluja va mullant
els vidres bruts
del bar estrany
on, ara, em trobe esperant
un got de vi
i un poc d'engany.
No tinc més solució,
ja ho saps: l'engany.
i m'ompliré tot d'ell,
per anar vivint,
per anar aguantant,
per anar estimant.
T'he enviat els diners,
com tots els mesos.
Per ara no hi ha augment.
Paciència, tot arriba.
Me n'he guardat uns quants
per a comprar-me un abric.
L'hivern, sense el teu cos
és molt més cru.
Diuen que em passaran
a una secció més descansada.
I, si Déu vol, molt prompte
trobaré casa.
I vindreu tu i la nena.
El company del meu "cuarto"
ha estat malalt.
La grip, coses molt d'ara,
ja saps... l'hivern.
Fa més d'una setmana
que espere carta.
Esteu malalts?
Em feu patir moltíssim,
tan lluny de casa.
L'any que ve, potser
tindrem cotxe.
Qui ho havia de dir!
I escola per a la nena
sense pagar.
I diners suficients
per a no plorar.
Tot això, però, ja saps...
lluny de casa,
allò que no s'oblida
ni tan sols amb vi,
aquest que tinc jo ara
posat a taula.
Encara plou, Antònia.
Demà serà diumenge
i no passejarem tots tres junts
per la plaça del poble.
Cuideu-vos molt. Besades.
Escriu-me més sovint.

Ovidi Montllor
___________________________

SI LA DESPULLAVA

si la despullava
oh, la meva ampr!
un botóq ue queisa
ka em donava goig
-ara la bruseta
i el cinyell tot pret,
mel rosada i fersca
la sina després:

al mig de la toia
clavellets vermells

Joan Salvat-Papasseit

___________________________

PERQUÈ VULL

Plovia, aquell dia, Perquè vull!
Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que sortís!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'ajudar!
Va dir-me: Encantada! Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull!
perquè tinc ganes d'estimar!
Vam viure un món preciós. Perquè vull!
perquè tinc ja ganes de viure!
Després vàrem parlar. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull!
perquè tinc ganes de volar!
Vam sentir un món nou. Perquè vull!
Perquè no m'agrada aquest!
I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè se que és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull!
Perquè se que es pot menjar!
Vam viure amb gent molt bona. Perquè vull!
Perquè estic tip del contrari!
Tot era meravella. Perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.

Ovidi Montllor

___________________________

SENSE TÍTOL

“(…) una relació és sempre de tres, no de dos. No som només nosaltres i una altra cosa, és també ella, la relació”
V.F.

Em tape cap i tot amb la roba del llit
I respire del tercer, la barreja
Neta i suau de suor i carn despullada.
Arquejat en el buit, amb les mans atipades
Del contacte del cos que han estat tocant,
Invoque la corba magnífica del cul,
La pacient insistència de les cuixes,
De músculs abundants, el sabor salobrenc
Del límit, la joia del que es fa necessari,
Per la qual ens fem necessaris l’un a l’altre,
I habitem l’espai del tercer, il•limitat
De matèria, com una forma d’ajornar
El mal tristament endèmic, d’asfixiar-nos
Cada un dins de la seua pròpia pell;
I encara que em sent trist sense tu, colgat
Cap i tot en el llit, estranyament ric sol.

Xavier Lluna

_________________________________

LA SAMARRETA

Jo sóc fill de família molt humil.
Tan humil que d'una cortina vella
Una samarreta em feren: vermella.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.
He hagut d'anar contra-corrent
perquè jo no sé què passa
que tothom que el ve de cara porta el cap topant a terra.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut eixir al carrer.
Ni treballar al meu ofici: fer de ferrer.
He hagut de, en el camp, guanyar jornals.
Així la gent ja no em veia. Jo treballava amb la corbella.
I dins de tots aquells mals, sé treballar ambdues coses:
amb el martell i la corbella.
Gairebé no comprenc perquè la gent,
quan em veia pel carrer em cridava: progressista!
Jo crec que tot això era promogut pel seu "despiste".
Potser d'altres en aquestes circumstàncies,
ja haguessin canviat de samarreta.
Però jo, que m'hi trobo molt bé amb ella.
Perquè abriga, me l'estime,
i li pregue que mai no se'm faça vella.

Ovidi Montllor

_________________________

TIRANT LO BLANC

La desconeixença humana de la fortuna no permet que la meua cansada mà es puga alliberar de pintar sobre el blanc paper, d’entre altres treballs de Tirant, el nou dolor que em presenta el record dels virtuosos actes del nostre cavaller, el qual no pogué aconseguir el seu premi. Però he de fer-ho, perquè puga ser exemple manifest per a l’esdevenidor i perquè ningú no confie en la fortuna: cal saber que, per haver aconseguit gran delit i prosperitat, es pot perdre el cos i l’ànima. I no convé oblidar que, amb ambiciosos passos, es camina per folla i desordenada cobdícia, de manera que els hòmens vans i pomposos, que busquen contínuament la seua fama, poden utilitzar en va l’inútil temps de la seua miserable vida.

Joanot Martorell

_________________________

TOT ESPERANT ULISSES

Ones que vénen.
mar que s'allunya.
Tot és ben prop. Tot és lluny.
Plors que s'enceten.
Riures que es moren.
Quan creus que tens, tot s'esmuny!

Verd el cel i fresc l'estiu.
Jove el gran i cec l'altiu.
Una taula fa de llit.
Desescric tot el que he escrit!

Un ocell baixa l'amor.
Mils d'amor senten l'enyor.
Un enyor se sent ferit.
Desescric tot el que he escrit!

Plou de baix i ens mulla el cap.
Juga i guanya qui menys sap.
El cor no vol dir el pit.
Desescric tot el que he escrit!

La raó és un moble vell.
Manar vol dir: Un martell!
Amb el cap estabornit,
desescric tot el que he escrit!

Cinc i cinc, mai no en fan deu.
Una església et marca un preu.
Un canó apunta amb el dit.
Desescric tot el que he escrit!

Plora, plora, no hi ha draps!
Beu i canta i trenca els plats!
L'estratègia es cou de nit.
Desescric tot el que he escrit!

Què més puc cantar-vos ja?,
si la festa no té pa!
El meu cap és un neguit.
Desescric tot el que he escrit!

La tristesa guanya el cant.
L'esperança és un infant.
Llibertat: nom imparit.
Desescric tot el que he escrit!

Ones que vénen.
mar que s'allunya.
Tot és ben prop. Tot és lluny.
Plors que s'enceten.
Riure que es moren.
Quan creus que tens, tot s'esmuny!

Ovidi Montllor

_________________________

EL REPÓS DEL SOBIRÀ

- Estava recordant, Mike -comentava Kathleen- que el lama Torge ens va
dir que hi ha tres tipus d’éssers humans segons l'actitud que adopten
enfront dels reptes: els qui intenten traure'n profit...
- Aquests serien els lladres que ens van darrere... -fa notar Rachel.
- ...els qui es comporten com a mers espectadors... -continua el seu
comentari Kathleen.
- Aquests són la majoria de la societat, que ni entra ni ix... -segueix Rachel.
- ...i els qui accepten el repte i lluiten per ell -finalitza Kathleen.

Vicent Sanchis

__________________

LES MEUES VACANCES

Tot ben senzill
i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!
El color negre
que tant m'estime,
se'n vindra amb mi.
Jo sol de negre!
Beveu conyac,
i vi i caçalla.
I si m'arriba
el pressupost
beveu bon "wisky".
Ràpidament,
em boteu foc.
Sóc valencià!
Si no és molèstia
per als amics,
amb una capsa
de cartó,
fiqueu la pols
d'un servidor,
i el millor llibre
de poemes
d'aquell poeta
que creieu.
Es per anar
passant l'estona
amablement.
I al mateix temps,
aprendre, viure,
conèixer coses
per a la propera
cançó a fer.
Porteu-me a Alcoi,
que és el meu poble
I allà on comença
el "Barranc del Cinc",
prop d'un "romer",
al seu costat,
deixeu-me ja.
Així tindré l'aroma bo.
I a prop també
del rierol.
Així a les nits,
amb la quietud
vindrà la música.
Mireu també
de fomentar
els berenars
a la muntanya.
Aixì per fi,
s'aproparan
al romaní
dolces xicones.
I despistant,
com qui no vol,
alçaré els ulls
i entrant pel peus
arribarè fins al seu cor.
Res d'adéus
ni de records.
Vaig de vacances!
Qualsevol dia
impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres
cançonetes.
Potser d'entrada
us estranyeu,
bé pel físic
o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre
Maragall,
també crec jo
amb la resurecció,
de la carn.
Seré més jove
i tornaré a estimar
a cada instant.
Ai les xiquetes!
Ai les donetes!
Ai quines joies!
I si per cas,
jo no crec pas,
encara dura
la vida dura,
doncs altre colp
de part dels bons,
fins a la mort!
Però llavors,
no em moriré.
FARÉ VACANCES.

Ovidi Montllor

__________________________

FESTEIG DE L'INSOLIDARI

Hui has vingut a visita-me, inesperadament,
m'has travessat oferint somriures
com un xiquet eludint penes i distàncies
De nou tú, ulls extranys,
bategant consciències i somnis
d'aquest expectant cor.
Bell és depertar compartint coreus,
ajuntar els futurs en dies prenyats,
voltejar enl'aire els nostres fills,
alimentar les arrels que alimenten els teus.
No vull oferir-te paraules de vent,
t'oferisc esperança per sufocar el teu cor,
les mans per mitigar l'allunyament.
Ho faig pe compartir, si deixes, el teu dolor
per a no ser soledat iconsciència absurda
perquè ens banye de nou un futur recent.
Ignorar-te podria ser mssa fàcil,
compartir és el que el meu cor anhela.

Pasqual Adrià

___________________________

LAMENT DE L'INSOLIDARI

Hui has vingut a visita-me, inesperadament,
m'has travessat oferint somriures
com un xiquet eludint penes i distàncies
Una altra vegada tú, ulls extranys,
alterant consciències i somnis d'ombrives empreses
d'aquest ingrat cor.
Bell seria depertar en els teus conreus,
sobre unfutur de dies prenyats,
voltejar enl'aire els teus fills,
alimentar les arrels que alimenten els teus.
Però nomñes t'oferisc paraules de vent,
brollen dels meus llavis sense sufocar el teu cor.
No les llance per ser escoltades,
ho faig perquè partisques lluny amb el teu dolor,
per a quedar-me amb la soledat i la consciència,
perquè nasquen en altres terres els teus desitjos,
Ajudar-te podria ser massa fàcil,
evitar-te és el que el meu cor anhela.

Pasqual Adrià

___________________________

M'ACLAME A TU

M'aclame a tu mare de Terra sola,
arrape als teus genolls amb ungles brutes,
invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, al que més estimava,
i cante el jorn del matí il•limitat.
El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum.
Sempre a la nit il•luminat enter,
un bell futur, una augusta contrada,
seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el sol i seràs la collita.
Seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat,
seràs la clau que obri tots els panys,
seràs la llum, la llum il•limitada.
Seràs confí on l'aurora comença
seràs forment, escala il•luminada.
Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tot esquinçat de l'emblema que puja,
seràs l'ocell i seràs la bandera.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels vents que em retornaves sempre.

Vicent Andrés Estellés

Manifest Correllengua 2005

* La Flama de la Llengua torna a ser entre nosaltres. El seu simbolisme és clar: som molts els que que estimem la nostra llengua, que la parlem i l’escrivim, que la volem vehicle normal d’expressió en tot el territori, i que no admetem cap retall en el seu ús social ni cap atac a la seua unitat.

La Flama recorre els pobles i ciutats del País Valencià, del Principat de Catalunya, de la Catalunya Nord, de la Franja de Ponent, de les Illes i per Andorra i l’Alguer, deixant clar que la llengua és present a la literatura i a les comunicacions, a l’ensenyament i a les noves tecnologies. I que és llengua d’acollida per a les persones vingudes de països ben distints, amb llengües, costums i colors de la pell ben diferents. A tots els fem patent la nostra solidaritat, i els oferim el millor que podem aportar-los: la nostra llengua, la nostra voluntat d’acolliment a un país que pensem que és ja també seu.

La nostra llengua és ben viva, gràcies a l’esforç de milers i milers de persones que així ho fan possible; però no és encara en la situació de normalitat que voldríem; pateix atacs, menyspreus i marginacions, alguns perquè les lleis no la defensen com caldria, i altres perquè hi ha gent a la qual les lleis li importen ben poc, quan emparen els nostres drets.

No podem consentir que facen entrar la nostra llengua a Europa per la porta del darrere, i no per on entren les llengües normals del continent. La comunitat lingüística catalana és prou important perquè sigui reconeguda com qualsevol altre idioma de la Unió que és oficial per gaudir d’un estat que el representa. Tampoc podem permetre que no compti amb el reconeixament que es mereix en el territori que li és propi, en especial a les comarques del nord, sota administració francesa, on no compta amb cap tipus de dret. Per això exigim la plena normalitat als mitjans de comunicació, a les televisions, a l’etiquetatge, al cinema, en tots els àmbits de la vida pública i arreu dels Països Catalans.

Refermem el compromís de fer de la nostra llengua, en el present i en el futur, l’idioma normal del país. Una llengua unida i no fraccionada, encara que alguns així ho voldrien. Una única llengua catalana amb un nom clar, científic i universal, que no exclou els noms que li donem als diferents territoris. Com deia l’escriptor i filòleg valencià Enric Valor, “el nostre valencià, el català de tots”. Aquest és el compromís que reiterem una vegada més, davant de la Flama de la Llengua, que uneix les nostres terres i la nostra gent.

* Aquest segon any, la brigada municipal al veure les flors deixades als peus de l'estatua del Rei En Jaume I, ho posà en coneiximent de la policia que estava regulant el tràfic, a l'espera de la comitiva municipal.

La policia, ens convidà a retirar les flors i davant la nostra negativa, comunicà als companys que estaven al lloc d'on partia la processó cívica encapçalada per l'Alcaldessa, que hi havien signes anticonstitucionals al lloc de l'ofrena.

Finalment, i gràcies a la mediació d'un dels regidors del Bloc que també estava a la processó, les flors no es retiraren.

Correllengua 2005

De nou s’acosta el 9 d’octubre, festa del nostre País, i les entitats que treballem pel valencià, el nostre català, eixim juntes al carrer per reivindicar-lo.

Us regalem una mostra de textos clàssics i contemporanis, tant d’autors locals, com de la resta de territoris amb què compartim llengua i cultura, per tal que sense massa esforç compartiu amb nosaltres i amb la resta de la ciutadania el plaer de la seua lectura.

L’any passat us els posàrem al Passeig però creixem i ens calen més arbres així que enguany sumem un nou espai públic: la Plaça Major. Allí trobareu textos als que, per la seua significació, hem volgut donar una certa rellevància. Sota ells trobareu el manifest del Correllengua 2005 que arriba amb la seua flama a Carcaixent. Flama que simbolitza la defensa i promoció, en tots els àmbits, de la nostra llengua.

Només us demanem que us contagieu de l’esperit de la flama, i que ens acompanyeu en aquest itinerari literari recordant-vos que enguany se celebra l’any Ovidi, per la qual cosa hem aprofitat l’ocasió per retre-li especial homenatge a aquest cantant i actor alcoià, de qui trobareu alguns textos al Passeig.

I Itinerari Literari

DRAP DE LA POLS

Drap de la pols, escombra espolsadors,
plomall, raspall, fregall d'espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.
Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,

gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

Maria Mercé Marçal (Barcelona 1952-1998). Llengua abolida (1973-1998).

Ed. 3 i 4. València, 1989.

___________________________________

LA FOCA

Si la mireu bé, la foca,

que avança damunt les neus,

quan veieu potes tan breus

se us acut: -I com es moca?

Josep Carner

Com que l'ós, tan ric i bell,

es posa un abric de pell,

la foca, que no vol dol,

es vist tota de xarol.

Francesc Almela i Vives

Josep Carner (Barcelona 1884 - Brusel·les 1970 ). Francesc Almela i Vives (Vinaròs 1903-1967). Antologia Poètica. A càrrec de Marc Granell i Josep Ballester.

Ed. Escola comarcal de Picassent. Picassent, 1999.

____________________________________

HE HERETAT L'ESPERANÇA

He heretat l'esperança dels avis

i la paciència dels pares.

I de tots dos els mots

dels qual ara em serveixo

per parlar-vos.

M'han dit que la naixença em dóna drets inviolables,

però jo sóc i sempre em sento

una mica eixalat i solitari.

Visc en un poble petit,

en un país petit

i, tanmateix, vull que quedi ben clar

que això que escric per a tothom,

i que per mi és com si el món sencer

girés entorn de l'eix dels meus poemes.

Vagarejo tot sol pels carrers en silenci

i cada vespre escolto el cant de les sirenes

des del terrat de casa.

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929-2003).

_____________________________

ONADES DE LLUM

Onades de llum

omplin la cambra fosca,

fiblades de colors

espurnegen la imatge.

Els espais de paraula

copsen l'instant:

somnis cristal·lins,

sinuosos, eixierits per sobre

l'impertorbable arena.

Empar Bria (Alzira). Pintures.

_________________________________________

SÀPIES FER BELL

Sàpies fer bell el que tens davant teu

i el que tens et serà just el que et cal.

Això m'ha dit en somnis una veu.

He despertat. Davant m'era la mar

i una petita barca anant-se'n lluny.

La mar, la mar ..., i jo: res més, res més

Josep Piera (benipa, 1947). En el nom de la mar.

Edicions 62. Col. Empúries. Barcelona, 1999.

____________________________

MONSTRES

Mentre dorms, jo parlo amb els monstres,

ombres deformes sobre la paret

de color d'os em diuen

que res no em correspon sinó silenci,

la sordesa de roques contra la mar,

magnoliers sota el gebre mut de la matinada,

vent que sacseja els arbres

i com paper de vidre en llima les costelles.

Un escarabat viu en el meu cor.

I llavors et despertes,

encens el llum, adorms els arbres, callen

les ombres esvaïdes.

I el temps és una poma.

Txema Martínez (Lleida, 1972). Sentit. Ed. Proa. Barcelona, 2003.

____________________________

CANÇÓ DE BRESOL

La meua xiqueta és l'ama

del corral i del carrer

de la figuera i la parra

i la flor del taronger.

Popular

____________________________

L'AMOR DEL GENERAL FRANCO

El General ama sinceramente España.

(Declaracions de Carmen Polo de Franco

a la premsa italiana)

Tothom assassina allò que més estima

-digué Wilde en un poema.

El mateix haurà pensat Franco:

Espanya, et mataré.

pel gran amor de Franco

el país sembla un cementiri.

Jaroslaw Seifert (Praga, 1901-1986). Traducció de Monika Zgustová. Poemes d'un segle: poesia occidental del segle XX. Una selecció de Marc Granell i Isidre M. Marzo.

Edicions 96. Carcaixent, 1999.

Correllengua 2004

*La tardor ens porta les festes i un oratge que convida a eixir al carrer, a passejar, a veure gent. Doncs bé, hui, a més a més, es pot gaudir de literatura. Als arbres no els han caigut totes les fulles, resten penjats poemes que no intenten representar la història d'una llengua ni a cap generació ni cap tema en concret. Són poesies triades d'entre autors contemporanis la gran majoria. Ens agraden i estan ací simplement per a ser llegides.

És una manera de retre homenatge a la nostra llengua, aprofitant el pas de la flama del Correllengua per Carcaixent, el dia en què celebrem la festa del País Valencià, el 9 d'octubre, La flama fa un recorregut per tot el territori en què es parla català, en totes les seues variants, per a defensar i promocionar-ne l'ús en tots els àmbits i exigir-ne l'oficialitat també a Europa.

L'itinerari que hem preparat no té principi ni final, ni s'ha de llegir tot per a estar complet. En aquest díptic tenim numerats els poemes i referenciats els autors i les obres on els podeu trobar, per si us pica el cuquet de la poesia.

Ja sols queda posar-se a llegir. En aquesta ocasió hem tret els poemes al carrer. Esperem que ara entren a les vostres cases.

*

*

Organitzà: Consell de la Joventut de Carcaixent, L'Esclat- Bota-li Foc!, Terra, Colla El Coscoll, Juniors, Bloc Jove i Casal Jaume I-Grup Arrels de Carcaixent.

* Aquest primer any en que s'organitzà conjuntament el Correllengua i l'ofrena a Jaume I, el penó que es deixà als peus de l'estàtua dura hores. Per la vesprada del mateix 9 d'octubre ja l'havien estropeat.