No sentiràs d'un humà una barbaritat més gran, que quan et dirà que és o vol ser feliç, perquè la felicitat és un "estar", no pas un "ser". No hi ha persones existencialment felices, sinó estats temporals de felicitat, sempre transitoris, tots subjectes a termini. Per això, és més correcte de dir "estic feliç", que no pas proclamar el grandiloqüent "sóc feliç".
quan la puc veure.
si ella en té ganes.
al pis de tant en tant.
donant-nos lo millor.
he de veure com marxa.
molt sol, com cada nit.
em diu que va amb un altre.
tot sol per Barcelona.
i passa el de sempre.
i pot ser no passa.
i això, algun cop, ja és prou.
passa senzillament.
de no veure-la sempre.
ser el seu preferit.
els llençols d'anyorança.
potser s'acabarà.
no sé que passarà.
LA BALADA DE LA GARSA I L'ESMERLA
Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il.lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:
"Del mal que pas no puc guarir
si no em mirau
ab los ulls tal que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.
Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau que jo per vós haja a morir".
Joan Roís de Corella
___________________________
AUTOCRÍTICA I CRÍTICA
Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensament de trobar-me en tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor... El judici ja és vostre.
I amb l'ofici, arribaré a ser vell.
Llavors veure'm quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això, és perquè com he dit,
no sóc amant de llepar un sol dit.
Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.
Ara dic groc, i després passe al verd.
Sé que és difícil seguir-me l'explicat.
Per tant, pèr tots, em vaig a presentar:
Jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea.
Jo sóc l'artista. El cantant. El pallasso.
Per a uns pollet. Per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell començament
sóc dels qui resta a casa el major temps,
no és per boig, ni per sentir-me estrany.
És pel dubte. I dubte molt companys:
Quina és la porta que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quants m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteixo: Jo parle del meu temps.
Estime el viure d'un cop ja, per a tothom.
Tinc un partit i una ideologia.
Dic el que dic sense cap covardia.
Però també sé el preu de tot això:
Mes tard o d'hora, m'arribarà sentència.
Car no interessa qui no llepa amb paciència.
M'aïllaran, dient que m'he aïllat.
Diran o diuen, que ja sóc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Mentrestant jo, no m'empasse la porga,
D'aquells qui creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte.
Admire artistes, admire comediants.
Però jo sóc jo. I no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc explicar
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Sóc l'artista. EL CANTANT. EL PALLASSO!
Ovidi Montllor
___________________________
CAMÍ DE SIRGA
Abans d'abandonar el cementiri de les naus, revisà un cop més les amarres del llaüt. Mentre se n'anava cap a la costera del Forn, on van informar-lo de la detenció de l'Honorat del Rom, recordà el final d'aquell viatge amarg des de Faió, feia cinc anys. Quan atracà als molls de la vila i va amarrar el vaixell al costat dels que feia temps que s'hi podrien, ja sabia que ni el Verge del Carme ni el tornarien a navegar mai de la vida.
Jesús Moncada
___________________________
LA CANÇÓ DEL CANSAT
A Joan Fuster
Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.
Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.
Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m'ha tocat, i és la meua feblesa.
Quede clar, també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.
És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.
I torne a repetir: sóc alcoià.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català.
i ho faig a la manera de València.
Ovidi Montllor
___________________________
DIETARI
626 Presó a Marc Talens de Carcaixent
Diumenge a 21 d'agost 1611, portà lo doctor Gil, advocat fiscala de la Real Audiència de València, a Marc Talens de la vila de Carcaixent, que l'havien pres en Toledo i anà per ell a la rall de València. I dit dia de 21, a la una hora, lo portà a la torre i portava per guarda més de cinc-cents hòmens, i dit Talens dien que era u del bando de Lloret, contrari dels Timors que penjaren.
Pere Joan Porcar
___________________________
CARTA A CASA
Estimada Antònia:
T'escric des d'ací,
molt lluny de casa.
La pluja va mullant
els vidres bruts
del bar estrany
on, ara, em trobe esperant
un got de vi
i un poc d'engany.
No tinc més solució,
ja ho saps: l'engany.
i m'ompliré tot d'ell,
per anar vivint,
per anar aguantant,
per anar estimant.
T'he enviat els diners,
com tots els mesos.
Per ara no hi ha augment.
Paciència, tot arriba.
Me n'he guardat uns quants
per a comprar-me un abric.
L'hivern, sense el teu cos
és molt més cru.
Diuen que em passaran
a una secció més descansada.
I, si Déu vol, molt prompte
trobaré casa.
I vindreu tu i la nena.
El company del meu "cuarto"
ha estat malalt.
La grip, coses molt d'ara,
ja saps... l'hivern.
Fa més d'una setmana
que espere carta.
Esteu malalts?
Em feu patir moltíssim,
tan lluny de casa.
L'any que ve, potser
tindrem cotxe.
Qui ho havia de dir!
I escola per a la nena
sense pagar.
I diners suficients
per a no plorar.
Tot això, però, ja saps...
lluny de casa,
allò que no s'oblida
ni tan sols amb vi,
aquest que tinc jo ara
posat a taula.
Encara plou, Antònia.
Demà serà diumenge
i no passejarem tots tres junts
per la plaça del poble.
Cuideu-vos molt. Besades.
Escriu-me més sovint.
Ovidi Montllor
___________________________
SI LA DESPULLAVA
si la despullava
oh, la meva ampr!
un botóq ue queisa
ka em donava goig
-ara la bruseta
i el cinyell tot pret,
mel rosada i fersca
la sina després:
al mig de la toia
clavellets vermells
Joan Salvat-Papasseit
___________________________
PERQUÈ VULL
Plovia, aquell dia, Perquè vull!
Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que sortís!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'ajudar!
Va dir-me: Encantada! Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull!
perquè tinc ganes d'estimar!
Vam viure un món preciós. Perquè vull!
perquè tinc ja ganes de viure!
Després vàrem parlar. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull!
perquè tinc ganes de volar!
Vam sentir un món nou. Perquè vull!
Perquè no m'agrada aquest!
I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè se que és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull!
Perquè se que es pot menjar!
Vam viure amb gent molt bona. Perquè vull!
Perquè estic tip del contrari!
Tot era meravella. Perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.
Ovidi Montllor
___________________________
SENSE TÍTOL
“(…) una relació és sempre de tres, no de dos. No som només nosaltres i una altra cosa, és també ella, la relació”
V.F.
Em tape cap i tot amb la roba del llit
I respire del tercer, la barreja
Neta i suau de suor i carn despullada.
Arquejat en el buit, amb les mans atipades
Del contacte del cos que han estat tocant,
Invoque la corba magnífica del cul,
La pacient insistència de les cuixes,
De músculs abundants, el sabor salobrenc
Del límit, la joia del que es fa necessari,
Per la qual ens fem necessaris l’un a l’altre,
I habitem l’espai del tercer, il•limitat
De matèria, com una forma d’ajornar
El mal tristament endèmic, d’asfixiar-nos
Cada un dins de la seua pròpia pell;
I encara que em sent trist sense tu, colgat
Cap i tot en el llit, estranyament ric sol.
Xavier Lluna
_________________________________
LA SAMARRETA
Jo sóc fill de família molt humil.
Tan humil que d'una cortina vella
Una samarreta em feren: vermella.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.
He hagut d'anar contra-corrent
perquè jo no sé què passa
que tothom que el ve de cara porta el cap topant a terra.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut eixir al carrer.
Ni treballar al meu ofici: fer de ferrer.
He hagut de, en el camp, guanyar jornals.
Així la gent ja no em veia. Jo treballava amb la corbella.
I dins de tots aquells mals, sé treballar ambdues coses:
amb el martell i la corbella.
Gairebé no comprenc perquè la gent,
quan em veia pel carrer em cridava: progressista!
Jo crec que tot això era promogut pel seu "despiste".
Potser d'altres en aquestes circumstàncies,
ja haguessin canviat de samarreta.
Però jo, que m'hi trobo molt bé amb ella.
Perquè abriga, me l'estime,
i li pregue que mai no se'm faça vella.
Ovidi Montllor
_________________________
TIRANT LO BLANC
La desconeixença humana de la fortuna no permet que la meua cansada mà es puga alliberar de pintar sobre el blanc paper, d’entre altres treballs de Tirant, el nou dolor que em presenta el record dels virtuosos actes del nostre cavaller, el qual no pogué aconseguir el seu premi. Però he de fer-ho, perquè puga ser exemple manifest per a l’esdevenidor i perquè ningú no confie en la fortuna: cal saber que, per haver aconseguit gran delit i prosperitat, es pot perdre el cos i l’ànima. I no convé oblidar que, amb ambiciosos passos, es camina per folla i desordenada cobdícia, de manera que els hòmens vans i pomposos, que busquen contínuament la seua fama, poden utilitzar en va l’inútil temps de la seua miserable vida.
Joanot Martorell
_________________________
TOT ESPERANT ULISSES
Ones que vénen.
mar que s'allunya.
Tot és ben prop. Tot és lluny.
Plors que s'enceten.
Riures que es moren.
Quan creus que tens, tot s'esmuny!
Verd el cel i fresc l'estiu.
Jove el gran i cec l'altiu.
Una taula fa de llit.
Desescric tot el que he escrit!
Un ocell baixa l'amor.
Mils d'amor senten l'enyor.
Un enyor se sent ferit.
Desescric tot el que he escrit!
Plou de baix i ens mulla el cap.
Juga i guanya qui menys sap.
El cor no vol dir el pit.
Desescric tot el que he escrit!
La raó és un moble vell.
Manar vol dir: Un martell!
Amb el cap estabornit,
desescric tot el que he escrit!
Cinc i cinc, mai no en fan deu.
Una església et marca un preu.
Un canó apunta amb el dit.
Desescric tot el que he escrit!
Plora, plora, no hi ha draps!
Beu i canta i trenca els plats!
L'estratègia es cou de nit.
Desescric tot el que he escrit!
Què més puc cantar-vos ja?,
si la festa no té pa!
El meu cap és un neguit.
Desescric tot el que he escrit!
La tristesa guanya el cant.
L'esperança és un infant.
Llibertat: nom imparit.
Desescric tot el que he escrit!
Ones que vénen.
mar que s'allunya.
Tot és ben prop. Tot és lluny.
Plors que s'enceten.
Riure que es moren.
Quan creus que tens, tot s'esmuny!
Ovidi Montllor
_________________________
EL REPÓS DEL SOBIRÀ
- Estava recordant, Mike -comentava Kathleen- que el lama Torge ens va
dir que hi ha tres tipus d’éssers humans segons l'actitud que adopten
enfront dels reptes: els qui intenten traure'n profit...
- Aquests serien els lladres que ens van darrere... -fa notar Rachel.
- ...els qui es comporten com a mers espectadors... -continua el seu
comentari Kathleen.
- Aquests són la majoria de la societat, que ni entra ni ix... -segueix Rachel.
- ...i els qui accepten el repte i lluiten per ell -finalitza Kathleen.
Vicent Sanchis
__________________
LES MEUES VACANCES
Tot ben senzill
i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!
El color negre
que tant m'estime,
se'n vindra amb mi.
Jo sol de negre!
Beveu conyac,
i vi i caçalla.
I si m'arriba
el pressupost
beveu bon "wisky".
Ràpidament,
em boteu foc.
Sóc valencià!
Si no és molèstia
per als amics,
amb una capsa
de cartó,
fiqueu la pols
d'un servidor,
i el millor llibre
de poemes
d'aquell poeta
que creieu.
Es per anar
passant l'estona
amablement.
I al mateix temps,
aprendre, viure,
conèixer coses
per a la propera
cançó a fer.
Porteu-me a Alcoi,
que és el meu poble
I allà on comença
el "Barranc del Cinc",
prop d'un "romer",
al seu costat,
deixeu-me ja.
Així tindré l'aroma bo.
I a prop també
del rierol.
Així a les nits,
amb la quietud
vindrà la música.
Mireu també
de fomentar
els berenars
a la muntanya.
Aixì per fi,
s'aproparan
al romaní
dolces xicones.
I despistant,
com qui no vol,
alçaré els ulls
i entrant pel peus
arribarè fins al seu cor.
Res d'adéus
ni de records.
Vaig de vacances!
Qualsevol dia
impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres
cançonetes.
Potser d'entrada
us estranyeu,
bé pel físic
o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre
Maragall,
també crec jo
amb la resurecció,
de la carn.
Seré més jove
i tornaré a estimar
a cada instant.
Ai les xiquetes!
Ai les donetes!
Ai quines joies!
I si per cas,
jo no crec pas,
encara dura
la vida dura,
doncs altre colp
de part dels bons,
fins a la mort!
Però llavors,
no em moriré.
FARÉ VACANCES.
Ovidi Montllor
__________________________
FESTEIG DE L'INSOLIDARI
Hui has vingut a visita-me, inesperadament,
m'has travessat oferint somriures
com un xiquet eludint penes i distàncies
De nou tú, ulls extranys,
bategant consciències i somnis
d'aquest expectant cor.
Bell és depertar compartint coreus,
ajuntar els futurs en dies prenyats,
voltejar enl'aire els nostres fills,
alimentar les arrels que alimenten els teus.
No vull oferir-te paraules de vent,
t'oferisc esperança per sufocar el teu cor,
les mans per mitigar l'allunyament.
Ho faig pe compartir, si deixes, el teu dolor
per a no ser soledat iconsciència absurda
perquè ens banye de nou un futur recent.
Ignorar-te podria ser mssa fàcil,
compartir és el que el meu cor anhela.
Pasqual Adrià
___________________________
LAMENT DE L'INSOLIDARI
Hui has vingut a visita-me, inesperadament,
m'has travessat oferint somriures
com un xiquet eludint penes i distàncies
Una altra vegada tú, ulls extranys,
alterant consciències i somnis d'ombrives empreses
d'aquest ingrat cor.
Bell seria depertar en els teus conreus,
sobre unfutur de dies prenyats,
voltejar enl'aire els teus fills,
alimentar les arrels que alimenten els teus.
Però nomñes t'oferisc paraules de vent,
brollen dels meus llavis sense sufocar el teu cor.
No les llance per ser escoltades,
ho faig perquè partisques lluny amb el teu dolor,
per a quedar-me amb la soledat i la consciència,
perquè nasquen en altres terres els teus desitjos,
Ajudar-te podria ser massa fàcil,
evitar-te és el que el meu cor anhela.
Pasqual Adrià
___________________________
M'ACLAME A TU
M'aclame a tu mare de Terra sola,
arrape als teus genolls amb ungles brutes,
invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, al que més estimava,
i cante el jorn del matí il•limitat.
El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum.
Sempre a la nit il•luminat enter,
un bell futur, una augusta contrada,
seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el sol i seràs la collita.
Seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat,
seràs la clau que obri tots els panys,
seràs la llum, la llum il•limitada.
Seràs confí on l'aurora comença
seràs forment, escala il•luminada.
Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tot esquinçat de l'emblema que puja,
seràs l'ocell i seràs la bandera.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels vents que em retornaves sempre.
Vicent Andrés Estellés
